El Centre d’Estudis Tossencs va celebrar els dies 7, 8 i 9 de juliol la jornada d’estudi “L’obra pública i els seus professionals (s. XVIII-XX): Biografies, projectes, impacte modernitzador”. En aquest marc es va presentar l’estudi “El projecte de ferrocarril de Tarragona a Reus i Falset o Móra d’Ebre (1844-1848)” al voltant del primer intent de fer arribar el tren a la Ribera d’Ebre. La presentació va anar a càrrec de l’autor de l’estudi, Josep F. Moragrega.
Aquesta primera temptativa per portar el tren a la Ribera d’Ebre s’engloba dins el segon projecte per unir amb tren Tarragona i Reus, posterior a l’intent inicial de 1833, i es posa en marxa l’any 1844. Hi trobem implicats els grans noms de la burgesia catalana i, en concret els dels pioners del ferrocarril, alhora que membres influents a la Cort de Madrid. Malauradament la iniciativa tampoc tindrà èxit i la connexió entre les dos ciutats del Camp no s’assolirà fins l’any 1956 amb un altre projecte i uns altres protagonistes. I encara més tard, el 1890-1891 el tren arriba per fi a Móra la Nova amb el que va ser el projecte definitiu impulsat per Francesc Gumà i culminat per Eduard Maristany.
La investigació ha permès resoldre algunes de les preguntes que giraven al voltant de línia fèrria projectada entre Tarragona i Reus amb extensió fins a Falset o Móra d’Ebre. Entre altres, s’ha posat de manifest que la iniciativa del projecte correspon a l’interès de la ciutat de Tarragona per potenciar el seu port marítim. També s’ha posat de relleu la vinculació entre del projecte amb la línia reeixida el 1848 entre Barcelona i Mataró.
Ha quedat clar que, si bé el potencial de la línia del Camp per acabar unint amb el temps Barcelona i Madrid era ben present, no es va fer en aquell moment cap pas concret per anar més enllà del tram comprés entre Tarragona i Móra d’Ebre. S’ha descartat, a més, que es tractés d’un projecte especulatiu, ja que tant els promotors originals, com els que s’hi van incorporar van ser empresaris que van apostar fort per l’expansió del ferrocarril a l’estat espanyol, i van estar vinculats a altres projectes, alguns d’ells conclosos amb èxit. Cal destacar també la convergència d’interessos, en un moment determinat, amb el grup empresarial que impulsava la línia de Cadis a Sevilla.
I, per acabar, s’han pogut destacar elements que van impedir que una connexió que pel seu curt recorregut, les baixes dificultats que oposava l’orografia i el potencial de transport de mercaderies, esdevingués la primera línia fèrria en funcionament a la península. Aquestes dificultats van passar pels canvis normatius, el suport variable del govern, la resposta legislativa erràtica davant la crisi financera estatal de 1846-1847, el desgavell provocat per les remodelacions ministerials, i els efectes de la crisi econòmica europea de 1847-1848. Tot plegat, junt amb factors interns de la composició empresarial de la iniciativa i a la incapacitat dels accionistes per fer front alhora a tots els projectes que tenien entre mans, van acabar fent fracassar la construcció del primer camí de ferro que havia d’arribar a la Ribera d’Ebre.